Avui és el dia.

Una amiga m'ha dit avui: Torno a escriure. D'alguna manera he pensat. Hòstia, jo escrivia fins aquell dia. Aquell tràgic dia en que vaig prendre alguna decisió equivocada. I tots els dies que el van seguir, des del dia d'esborrar tot allò anterior a ell, el dia de pensar: Visc per ell i abans de conèixer-lo era un res. Per tant, tota la meva vida, la meva història, són merda. Aquell fatídic dia de dir: Doncs esborro el meu bloc per vergonya de que algun dia ell entri i vegi lo "Podrida" que estava. 
Avui, després de que ella em digues que tornava escriure he pensat: es el meu moment, el moment de desfogar-me, de que sigui l'última vegada que hi penso. Es l'hora de desfogar-me i de deixar de dur aquesta càrrega.
Avui, dia de la dona, dia de lluita. Una lluita molt personal que porto arrelada, lluita contra el masclisme. Avui al cau he re-explicat una història que en el seu dia em feia mal, després ràbia, i ara només indiferència. Les ferides cicatritzen, me n'he adonat.

Us explicaré l'historia des del principi per recordar i poder oblidar. 

No recordo ni quin dia era, només recordo que vam quedar. Ell al principi em feia sentir unica, em deia afalags perquè m'hi enganxés, perquè realment m'hi quedés penjada. Després van començar les gelosies. El "no puedes quedar con ese chico porqué seguro que quiere quedar contigo para irse a la cama contigo", em feia pensar que l'únic motiu que podia tenir algu per parlar amb mi era que vulgues sexe amb mi, que no hi havia cap altre part de mi que pogués agradar algú. Després van venir les investigacions. No crec que ningú es pugui imaginar la violació que se sent en veure algú que et tira contra el llit i després de fer sexe perque ell vol, es posi a preguntar-te les teves intimitats, els teus secrets, per treure't allò amb què poder fer-te xantatge. Un cop que ja no ets una persona, que ja fas tot el que ell diu, l'únic que sap fer es agafar el teu ordinador i posar-se a mirar les teves xarxes socials, el teu historial, els teus arxius, fotre't bronca per cada cosa que vegi, des de que demanes deures a un company de classe fins a dir-te que ets una "guarra" pel fet d'haver tingut relacions amb altre gent abans de conèixer-te. De fet, quan la cosa ja marxava de les meves mans, vaig sentir por. Era la primera vegada que experimentava la por de debò. Com aquella por que sents quan et trobes indefens en un carreró fosc a altes hores del matí i se t'acosta algú amb males pintes i males intencions. Com aquella por però multiplicada per infinit. Va pronunciar les paraules "Como me dejes será lo ultimo que hagas, porque voy a amargarte la vida, voy a humillarte, a descubrir tus secretos delante de todo el mundo, voy a hacer que te arrepientas de todo aquello que has hecho". I també "Yo te devolveré todo lo que me has hecho multiplicado por 3. Si tu quedaste con un chico media hora, aunque fuera un viejo amigo, quedaré yo 1 hora y media con una chica, y si, será con esa que me tira los tejos. Una hora y media da para mucho. Pero sabes que? No puedes impedirmelo, porqué segun tú, las relaciones se basan en la confianza, no?" Crec que aquestes van ser les paraules que em van fer més mal, que realment em van fer veure que algo no anava bé i que no podria fer res per impedir-ho ja que ell era "amo i senyor" de mi, del meu pensament, dels meus actes i del meu cos. 

Moltes de les nits me les passava plorant, ell dient-me continuament lo repugnant que era, i no podia apagar el movil per les continues amenaces. 

Mesos més tard, gràcies a déu, va decidir que volia pensar-s'ho. em va dir que necessitava temps per pensar sobre lo nostre, textualment, que si jo mereixia estar amb ell. I després d'anar a casa seva, en crosses per una caiguda, em digues que havia quedat (amb una altre noia) i em deixés a la nit via whatsapp. 

Tant punt va passar, vaig començar a trucar gent, molts números els havia esborrat, però una amiga que viu al costat de casa meva em va ajudar, vam trucar a la meva monitora del cau, a amics que havien deixat de parlar-me, a gent amb qui havia de parlar. La solitud que jo m'esperava que durés anys em va durar poc més d'un minut perquè tots aquells a qui vaig trucar per dir "sóc lliure" em van contestar amb un "doncs demà ens veiem i nem a fer una birra, que això s'ha de celebrar".

Ara, mesos més tard, sóc amb un noi ideal. Dic sóc i no "estic" perquè gràcies a ell sóc com sóc. M'aprecia i m'accepta tal i com sóc, mai desconfiaria de mi i realment es una persona amb dos dits de front. 

Avui si, dia de la dona, primer dia que parlo del tema sense deixar anar una llàgrima de ràbia. Les ferides es tanquen, la gent es recupera, i en jan és el millor amic, nòvio, company del món. 

Si estic encara aquí es gràcies a la gent que aquell dia va poder pensar: "Tot i que m'hagis donat l'esquena, aquí estic"